Una mica sí, senyor.

Ben bé no faig una redacció, explicaré una historieta que ve de lluny, o sigui de pares a fills, i de pares a fills, i de pares a...

Aquesta anècdota que ja va heretar la mare, l’explicava i deia que va passar fa molt i molt de temps. Així comença:

«Una vegada hi havia una mare que es deia Marcel·la i un nen que es deia Cisquet.

La mare, la Marcel·la, li recomanava al b:

- Cisquet, presta molta atenció, demà el mestre et preguntarà: - Nen, com et dius?- Tu li diràs: Cisquet.

- I quants anys tens? - Li respons: cinc.

- Saps llegir i escriure?- Li contestes: una mica sí, senyor.

I dit i fet.

El Cisquet, l’endemà quan la seva mare el portava de camí cap a la seva primera escola en el seu

primer dia de classe, tot el temps estava memoritzant el que li havia dit la mare de què li preguntaria el professor.

Cisquet, cinc anys i una mica sí, senyor. Cisquet, cinc anys i una mica sí, senyor. Cisquet, cinc anys i una mica ... I quan va arribar el moment, així va ser.

El mestre li va preguntar: - Nen, quants anys tens?

I el nen va contestar: - Cisquet.

El mestre va quedar un xic sorprès, però va continuar preguntant:

- I, com et dius?

En Cisquet va contestar: - Cinc anys.

Llavors va ser quan el mestre, tot desconcertat, li va replicar:

- Nen, que ets beneit?

I el Cisquet, fent bon ús de l’explicació que li havia fet la mare, li va contestar:

- “Una mica, sí senyor”.»

I això és tanta veritat com que el conte s’ha acabat.

Imatge de Pixabay

Agustí Tella

Estudiant de Llengua catalana