Reflexions d’un confinament

En un tancar i obrir d’ulls tot pot canviar. Estem tancats dins les nostres fronteres, els hospitals estan saturats, estem sense sortir al carrer i la histèria social es comença a percebre. Esgotem l'existència de mascaretes, els supermercats es buiden de productes i les notícies falses creixen com l'escuma. Però de sobte, ens adonem que trobem a faltar el que realment aquest virus ens ha tret: el contacte real.

Al principi vàrem mirar aquest virus amb sospita, sense adonar-nos que era una oportunitat per aturar-nos. En una societat on prevalen la productivitat i el consum, estem obligats a fer una parada.

Llargs dies, en els que ens adonem que el que és important, i el que ens fa més feliços és més a prop del que ens pensem. Són dies per estar amb un mateix i per no perdre's totes aquelles coses normals que abans no els donàvem importància: una abraçada, un àpat familiar, o un sopar amb els amics.

Aquest virus ens ha ensenyat la fragilitat de la vida, que no som indispensables, que tot el que tenim es pot escapolir en qualsevol moment, i que l'única cosa que ens pot separar d’aquesta fragilitat és unir.

Unir independentment de la raça, el sexe, la religió, les idees polítiques, o les classes socials, on els més desfavorits pateixen amb més angoixa no tants sols per la seva salut, sinó també pel seu futur cada cop més incert. Cuidem-nos com humanitat és el camí mes humà.

Imatge de Leroy Skalstad en Pixabay

Paloma Lozano
Estudiant de Llengua catalana i de Llengua anglesa