La meva néta

Què bonica que és la nena! Té els ulls color blau verd, el cabell negre, quatre dents molt blanques que quan riu sembla un ratolinet. Vol posar-se dreta i estira les cames molt rectes, per no seure. Quan em veu, estira els braços perquè l’agafi. Ha après soleta a dir iaia i ara, degut al confinament, no la puc abraçar ni donar-li petons. Em pregunto si em coneixerà quan ens tornem a veure.

Ha estat una nena molt desitjada i molt estimada. La vinguda al món d’una criatura és un miracle i un gran misteri.

Tots plegats voldríem un món millor per a les noves generacions, on hi regnés la pau, l’alegria, la solidaritat a tot arreu. A més a més, que a ningú no li faltés el treball, l’alimentació, l’educació, la sanitat i que tots els nens creixessin amb l’amor i l’estimació del seus pares i que les seves vides esdevinguessin plenes de valors.

Imagen de Jill Wellington en Pixabay

Consol Baldrís
Estudiant de Llengua francesa