Fer bugada

De petita m’agradava molt acompanyar la senyora que venia a casa a buscar la roba per rentar. Anava al safareig municipal.

El safareig era una bassa que tenia diferents fonts i l’aigua rajava sense parar, d’aquesta manera sempre era neta. Hi havia lloc per a 8 o 10 persones una al costat de l’altra, i rentàvem damunt de la pedra. El sabó era lliscós, en deien “sabó moll”. N’hi havia un altre que l’anomenaven “sabó de pedra”.

Jo em passava en un racó amb un mocador i renta que renta ...., però això sí amb l’orella ben atenta, doncs sempre s’explicaven coses divertides. També cantàvem i rèiem molt.

Les dones que hi rentaven tenien expressions molts simpàtiques com:

• Deixar a algú com un drap brut
• Ser un tap de bassa
• Haver-hi roba estesa

I moltes més.

També  refranys, per exemple :

• Si plou quan tens bugada, és que no estàs ben casada.
• Amor de gendre, bugada sense cendra.
• La bugada del diumenge, el dimoni se la menja.

I cantàvem cançons juntes. La que més m’agradava era una que es diu “la bugadera”:

“Escolteu la bugadera, com fa anar el batedor, allà prop de la ribera tusta tusta el batedor”
I això era un matí de qualsevol dia de l’estiu.

Imatge de Vicente de Flickr

Isabel de Barbarà
Estudiant de Llengua catalana